De treintañero a cuarentón

Avui començo una nova etapa en la meva vida mortal, més a prop dels quaranta que dels trenta. Pels que em coneixeu sabreu que mai m’ha agradat complir anys, que sóc un Peter Pan etern i que hagués preferit quedar-me sempre a la vintena.

Tot i això, revisant el viscut fins avui, no em puc queixar d’aquests 35 anys. He crescut com a persona, com a parella, professionalment i crec que també com a pare. El millor any en la meva vida? Almenys és el més significatiu, interessant i especial. Segur que en vindran de més i millors en els aspectes més importants.

La joventut passa, la bellesa claudica davant la vellesa però amb tot un any més savi, i ja no em fa por acumular números al dorsal perquè tinc ulls de nen, records preciosos i anys de sorpreses i noves aventures per davant.

Que més puc demanar?

IMG_20180427_093949_060

Anuncis
Publicat dins de En el tren

Internet 2018

El futur d’internet d’aquest any passa per les subscripcions. Parlem de les subscripcions com a contingut exclusiu, no com avís o recordatori.

Els primers en implementar les subscripcions van ser diaris digitals i webs amb informació d’actualitat. Primer volien oferir contingut premium als seus fidels lectors de paper que dia a dia anaven perdent. Més tard van enfocar el contingut exclusiu no en informació, que sol ser pública i ràpidament transmesa per xarxes socials, sinó en la opinió d’experts i influencers.

influencers

Actualment estem vivint una nova fase d’aquesta modalitat que ha passat de pàgines especialistes i aplicacions a webs generalistes i conegudes xarxes socials. Les empreses poc a poc s’adonen que el conjunt de seguidors fidels a la seva marca és molt més reduït i minvant que no pas el conjunt total del target al que podrien arribar en aquests nous medis d’informació. Tenint en compte aquest fet i la dificultat de captar i seguir atraient al visitant al seu mitjà ha proporcionat un canvi d’estratègia molt interessant.

Des de l’obertura d’internet hem vist com les empreses han intentat de mil i una maneres fer-se amb nous registres de correus per així oferir els seus productes i serveis als usuaris que no troben directament en mitjans tradicionals. Fins fa ben poc l’estratègia consistia en tenir presencia en internet i competir en els buscadors per així ser més visibles i captar nous clients.

Aquests últims anys les tendències socials han marcat l’evolució de les companyies ha internet passant de webs informatives, a oferir serveis, a millorar-ho amb contingut exclusiu i finalment a abandonar l’espai propi per formar part de les xarxes socials, que és per on es mouen els potencials clients.

YouTube Red / Twitch Prime els referents

youtube-red

Un camí que de bon encert ha iniciat YouTube i que comencen a seguir Facebook, Instagram, Twitter, etc. I és que, en la cerca d’obtenir nous i millors beneficis, la plataforma de vídeo més coneguda des de fa uns anys ha iniciat el servei YouTube Red que a diferencia del contingut free que ha ofert des que es va fundar, aquest és sota subscripció mensual.

De igual manera, Twitch Prime és un model de compte d’usuari en el que per un import mensual aquest pot saltar-se anuncis i recolzar els seus streamers preferits.

Aquesta idea no és nova, ja s’aplicava en paper, subscripcions de tot tipus, fidelitzacions i clients VIP en tot tipus de tendes, fins i tot supermercats. Ara el mateix model es trasllada a les xarxes socials.

Social Media Logotype Background

Si abans tothom volia tenir un aparador al carrer perquè els vianants entressin a la tenda, ara el carrer es diu Facebook, Twitter, Youtube, etc. I ja no només s’hi planta publicitat en aquestes vies, el que volen aquestes multinacionals es que traslladis el teu negoci allí per així obtenir beneficis del teu treball. Ells ofereixen el mitjà de comunicació i tu els teus serveis.

No seria descabellat pensar que al igual que Youtube Red ofereix contingut exclusiu als subscriptors dels canals, Facebook, Instagram o Twitter segueixin el seu camí i acabem tenint també contingut premium en les seves plataformes.

En qualsevol cas, restarem a l’aguait per veure com poden afectar els recents canvis en política de neutralitat d’internet a tots aquests serveis, companyies i consumidors.

Publicat dins de En el tren

Hi haurà DUI aquesta setmana?

Els votants de JxSí i la CUP volen que es faci la DUI per 2 motius, primer perquè és la principal promesa electoral i objectiu pel qual els van votar en les darreres eleccions. Encara que no tingui efecte, sense això, no existiria el ‘partit coalició’ i no haguessin pas fet el govern que han fet durant tot aquest temps. 2n motiu, perquè tirar enrere o convocar eleccions sense declarar la DUI significaria rendir-se i allargar més el procés. Això últim els votants ho entendrien com a traïció o engany i a més dividiria els partits independentistes fent impossible un nou acord.

En canvi, declarant la DUI el molt honorable president Puigdemont té el camí lliure per convocar unes eleccions que, encara que pel govern espanyol siguin autonòmiques, pels d’aquí es consideraran constituents. Per tant, eleccions per decidir qui governa a l’estat català (es comença a parlar d’un govern de concentració).

Amb això passa que en el programa d’aquestes noves eleccions els partits independentistes considerarien la independència assolida i per tant, en el seu programa electoral ja no hi hauria aquest objectiu. No podrien ser vetats pel govern espanyol. Una altra tema és el que pugi fer la fiscalia en nom del partit de Rajoy contra els polítics que han declarat la independència. Però això és a futur quelcom que haurà de lluitar pacíficament al carrer tots els que han empès cap aquesta direcció.

Per cert, les empreses que “han marxat” són les que tenen negocis i clients que depenen totalment de la legislació UE per funcionar. Han fet un canvi de seu que no implica en res el seu desenvolupament ni pels seus treballadors i ho han fet lògicament, per la incertesa fiscal d’un nou estat momentàniament fora de la unió. Ho ha fet un 1% de les empreses que hi ha a Catalunya. I qui cregui que no hi ha empreses importants que “s’han quedat”, que busqui una mica a Google perquè n’hi ha i de molt importants (Mango, Caprabo, etc).

Ah, us faríeu creus de la quantitat d’empreses americanes que tenen la seu fora dels USA per sortir beneficiats en temes fiscals. I en cas d’una Catalunya independent amb més beneficis fiscals que Espanya, veuríem quantes empreses tornen o s’hi instal·len.

Una última cosa, Catalunya, els agradi o no al govern espanyol, és el motor més important de l’economia de l’estat. És per això que volen aplicar el 155, perquè saben que organitzats podem parar-la i que això ens perjudica però més a ells. La paella la té el poble pel mànec i només depèn del poble utilitzar-la bé per aconseguir els seus objectius. Res el podrà parar si es manté unit i coordinat.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , , ,

Un equip en hores baixes – Barça 2017

Si la temporada passada el Barça ja tenia una plantilla justeta i sense defensa (en general, tampoc sistema defensiu), aquest curs va a pitjor. A veure, per on començo…

Porteria: Possiblement la posició millor coberta. Ter Stegen que ha anat millorant i Cillessen que sempre té bones actuacions, una bona garantia. Un 10.

Defenses centrals: Piqué, haurà de millorar per tornar a ser un dels millors però junt amb Umtiti (revelació de la temporada passada) poden durar uns anys com indiscutibles. El problema és si es lesionen, o els sancionen o no estan al nivell, canviar-los per Mascherano (que mai ha estat defensa pur i que ja no és ni la ombra del que era) i l’etern lesionat Vermaelen és quasi garantia de fracàs. Cap dels 2 té nivell Barça ni per ser suplents. Ho deixem amb un 7.

Defenses laterals: Semedo, un dels nous que no acaba d’entrar en la dinàmica de l’equip i Jordi Alba que sembla haver perdut totes les virtuts per les quals se’l va repescar. Amb una mica de “sort” milloraran el seu rendiment, però vist a dia d’avui es fa difícil creure que podran parar jugadors com Neymar o CR7. Per si no fos poc, els suplents són Aleix Vidal, que és molt irregular, i Digne que mai hauria d’haver arribat a aquest club. Patirem en defensa, un 4.

Mig defensiu: Ai Sergio Busquets… és evident que és la peça essencial de la defensa, el seu rendiment determina en gran part el joc de l’equip. Un dels grans mals de la temporada passada, que no va estar al nivell, i que esperem sols sigui temporal. Com a suplent pagar el que s’ha pagat per Paulinho… “pues vale, pues adiós”. Un jugador gran d’edat, que no il·lusiona i que va preferir els diners de Xina al prestigi europeu. Abans posaria a Mascherano… Un aprovat 6.

Migcampistes: Rakitic i Inesta de mi vida. Mira que els hi tinc estima, jugadors molt implicats i treballadors que sempre han tingut classe i efectivitat. Però els anys passen i en la meva opinió ja va sent hora de reciclar-los. Rakitic ja no millorarà el seu rendiment, es podia haver fet una mica de caixa abans no fos massa gran. I Iniesta pel que representa hauria d’assumir un rol estil Xavi en el seu moment. Menys minuts però més importants, sent un suplent de luxe i sent referència al vestuari. Dels suplents podem salvar a Sergi Roberto, que va estar a punt de marxar, com el gran comodí i res més ja que ni André Gomes ni Rafinha són prou bons com per seguir en el Barça. Jugadors amb més qualitats han marxat. En global tenim un 5.

Davantera: Amb la marxa de Neymar el Barça ha perdut el “futur” de l’atac. Amb el nou vingut Dembélé, a part que ha sortit massa car, retrocedim 3-4 anys de maduresa ja que és molt jove i encara ho ha de demostrar tot (el curs passat va fer sols 10 gols en 40 partits…). No cal que mencioni a Messi i Suárez ja que són indiscutibles, aquest mai ha estat el punt feble de l’equip ans el contrari. I dels suplents… bufff aquí sí tenim molts problemes. Ni el cregut de Deulofeu, ni el figamolla de Paquito Alcácer, ni un voluntariós Denis són suficients per tenir un revulsiu a la banqueta. Per últim Arda Turam podria ser el gran tapat, a mi m’agrada molt però crec que està més fora que dins. Sort si arriba al 8.

En general el Barça segueix sense tenir defensa. És evident que té pitjor plantilla que la temporada passada. No només per la marxa de Neymar sinó perquè tots els jugadors són un any més vells.

A més seguim sense tenir “fons d’armari”. Com altres anys, mires la banqueta i no veus cap suplent que pugui canviar el rumb d’un partit. La temporada serà llarga i si l’equip titular no està fi, o té una “pájara” d’uns dies, com ja ha passat, al club ni s’aproparà els títols.

En Champions aquest equip, el mateix menys Neymar, va encaixar derrotes molt escandaloses, així que el pronòstic actual no pot ser més pessimista. Veurem si el nou entrenador Valverde i el jove Dembélé són capaços d’il·lusionar i retornar la mentalitat guanyadora, competitiva i alegre que un bon dia ens van portar Rijkaard i Ronaldinho. No ho confio gaire, la veritat.

Mitjana equip: 6,6. Insuficient per optar als títols.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Com va néixer Pokémon GO?

pokemon-go

Tothom o quasi tothom creu que Nintendo i Niantic, companyia desenvolupadora, no havien previst que Pokémon GO tindria l’èxit que ha tingut, que és això la causa principal pel que la mateixa ha petit errors incomptables, múltiples caigudes de sistema i una nefasta experiència de joc. Fins i tot les mateixes companyies, per expulsar-se les crítiques, ens ho fan creure així al reconèixer que no esperaven tenir un boom tant gran amb aquesta aplicació en el moment del llançament. Però, és cert?

Rotundament NO. N’eren molt conscients i ho tenien tot lligat des de feia mesos. I com ho sé us preguntareu. Doncs informant-me un poc i tenint certs coneixements en la matèria.

Segurament a pocs us sonaran les aplicacions Ingress (en beta 2012, Android 2013 i iOS 2014 desenvolupada per la mateixa Niantic) o Miitomo (Març 2016 de Nintendo). La primera és pràcticament el joc base de Pokémon GO, un mapa quasi calcat on els jugadors trien equip i han d’anar conquerint punts d’interès per fer-se amb el control de zones triangulars. Us sona el concepte?

ingress-miitomo

La segona aplicació és la versió mòbil dels Mii de Nintendo on pots personalitzar el teu ninot virtual i posar-te en contacte amb altres usuaris. Aquesta ja porta 6 mesos i és la primera de la companyia en el sector mòbil. Aquí no és molt coneguda però en el mercat asiàtic ha triomfat. Això és comprensible ja que ha estat pensada i dissenyada específicament per ells. 10 milions d’usuaris no és poc i més si parlem d’una aplicació que es limita a replicar el que en bona part ja tenen els usuaris de la Wii i WiiU.

Però tornem al principi, com es va gestar Pokémon GO? Resulta que gràcies a la repercussió de Ingress als Estats Units (7 milions d’usuaris) la companyia Niantic va entrar a Google al 2015. Durant el temps que van pertànyer al conglomerat d’empreses de la multinacional se’ls va ocorre realitzar i penjar a YouTube un vídeo sobre una extensió nova de Google Maps: Pokémon Challenge. Aquesta consistia precisament en fer realitat el somni de convertir-se en “Entrenador Pokémon” en la vida real utilitzant la citada Maps i la realitat augmentada.


El vídeo en qüestió es va tornar viral, ja té més de 19 milions de reproduccions, però no només perquè el van llençar en motiu del “April Fool’s Day” (tradició americana que consisteix en fer bromes per celebrar el dia 1 d’abril) i era molt creïble sinó perquè la idea va emocionar als usuaris i  aquests es preguntaven si amb la tecnologia actual seria possible fer-ho realitat.

Nintendo, que de crear noves experiències en sap molt, va veure-hi una oportunitat i es va quedar amb Niantic per desenvolupar Pokémon GO. Van treure al mercat Miitomo com experiment i avantguarda per seguidament fer el gran agost, literalment, amb l’aplicació del moment. Una jugada mestre, la veritat.

Ingress és la base de Pokémon GO. Van adaptar l’experiència de joc afegint els Pokémon i gimnasos, redissenyant els menús i canviant l’estil del mapa. Per cert, si voleu imaginar quines novetats pot haver-hi en un futur només cal que mireu com ha anat millorant aquesta app.

A tot això i tenint en compte els números de les anteriors aplicacions és evident que sabien que “ho petaria”, però, si ho sabien, perquè no van fer res per evitar totes les crítiques de llançament? Molt senzill: infraestructura.

Server room

Perquè una aplicació funcioni necessita d’una infraestructura com ho són els servidors, on s’allotja la informació, i la disponible connexió tant interna com externa, per l’accés dels usuaris. Quants més usuaris utilitzin l’aplicació, evidentment, serà necessari una infraestructura més gran. O sigui, simplificant, es necessiten molts diners. Els diners a invertir mantenen una estreta proporcionalitat amb el número d’usuaris a connectar.

Per aquest motiu el joc s’ha anat “alliberant” primer en una territoris i fins fa poc a uns últims. Mateix motiu pel qual no han millorat substancialment el joc durant aquest temps ja que tant Nintendo com Niantic han estat ocupats en solucionar l’estabilitat del joc. Més concretament, augmentar infraestructura, optimitzar codi, bloquejar intrusions d’accés inadequat i “amagar” afegits minoritaris que consumien masses recursos.

I això ho han pogut fer gràcies a la gran acollida que ha tingut. Per si no ho sabeu encara, Pokémon GO ha batut tots els rècords possibles: més usuaris actius que Twitter, més temps d’us per usuari superant WhatsApp (45 minuts diaris), aplicació més descarregada de la història en Android… i el més important, va doblar el valor de mercat de Nintendo en el primer mes tot i tenir aquesta només el 33% dels drets i beneficis.

nintendo

Aquesta última dada és molt important. Que una empresa tant enorme com és Nintendo aconsegueixi apujar les seves accions d’aquesta manera és al·lucinant, mai vist fins el moment. Perquè us feu una idea, és com si et compressis un cotxe per 10 mil euros i afegint-li un posa vasos de 10 euros (amb la utilitat i magnitud que té aquest en comparació) resultés una revolució tant gran que el càlcul de valor de la cua de gent per només veure-ho l’elevés a 20 mil euros. Imagino que estaran ballant per la oficina.

I és així com arribem al moment actual, on tenim Pokémon GO que comença a perdre alguns usuaris, cosa normal després d’un creixement inicial tant alt. Nintendo aprofitant el moment per estrenar un altre joc de la franquícia: Pokémon Sun and Moon. Niantic presentant novetats de cara als propers mesos per pal·liar l’efecte d’haver eliminat serveis interessants que perjudicaven l’estabilitat del joc (com ara les petjades, animacions d’entorn, mapes de captures i càlculs percentuals d’efectivitat de llançament).

Només el temps dirà si la monetització interna del joc és suficient per mantenir i millorar l’aplicació i si surten beneficis o acaba sent una moda d’estiu més en la història dels videojocs.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , , , , , , , ,

Síndrome del Taxista

Avui volia parlar-vos sobre el que jo he anomenat el síndrome del Taxista. Abans de continuar vull aclarir que no tinc cap mena de problema amb aquest col·lectiu, només utilitzo el seu nom com a exponent públic que habitualment és notícia per les seves reivindicacions en els mitjans de comunicació.

Tal com podem llegir en la definició de síndrome, aquest agrupa diversos símptomes que caracteritzen o descriuen un grup de fenòmens propis d’una situació específica. En aquest cas estem parlant de incontinència verbal, promiscuïtat en la queixa constant i un alt grau de supèrbia i orgull. Evidentment al generalitzar és segur que no tothom dins d’aquest col·lectiu compleix estrictament tots aquests símptomes.

uber

Els individus que pateixen d’aquest síndrome solen tenir una rutina molt marcada, no els agraden els canvis siguin quins siguin. Odien la llibertat de competència en el seu entorn laboral i es creuen els més bons i millors experts en la seva matèria.

L’ésser humà té por per naturalesa.

Aquesta malaltia els provoca defensar-se i no entendre el seu entorn, circumstancia que provoca en ells altres estats com la ira, desesperació, frustració i finalment depressió. Però no vull analitzar la por, que en temes de psicologia no en tinc ni idea.

airbnb

El cas és que cada cop és més habitual que qui té el control d’un negoci, d’un estil de vida, d’una posició determinada en un sector, intenti per tots els mitjans frenar, parar i trepitjar a qui, legítimament, vol compatir-li aquest fet.

Sí, estic parlant de casos tant coneguts com Uber en el sector dels taxis, Airbnb en el sector hoteler o multinacionals en el sector del petit comerç. Qualsevol tipus de negoci no està absent de polèmica entre “els de sempre” i “els nou vinguts”. I al final, ja sigui conseqüència de la globalització, avenç tecnològic o de noves maneres de treball cap negoci és per sempre.

centre-comercial

El mercat ha de potenciar la competència, la preparació i la innovació. És essencial per millorar i poder gaudir d’una vida més plena i satisfactòria. És imprescindible i necessari, tant si fa 50 anys que tens un negoci com si en fa 2, adaptar el teu producte a la demanda.

Adaptar-se o morir, el cicle de la vida.

P.D.: Evidentment, vull deixar clar que estic a favor d’una regulació adaptativa per als nous competidors i que ningú s’aprofiti del sistema per crear competència deslleial.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , , , , , ,

Pel·lícules de terror

expediente-warren-monja

El gènere de terror m’agrada però és moltes vegades bastant estúpid. Sempre que vaig al cinema a veure una pel·lícula purament de terror m’espero, evidentment rebre ensurts, o sigui, que em facin saltar de la cadira, però inconscientment tinc l’esperança que aquests no siguin els típics tòpics del gènere i que la sorpresa m’esperi en cada escena. I la veritat, en un gènere tant tancat com aquest, és difícil que algú reinventi la roda i filmi quelcom enginyós i nou.

El gènere de terror és sovint bastant estúpid.

Tant és així que fent una ullada ràpida a Filmaffinity, on tinc guardades les votacions que faig de cada pel·lícula que veig, me’n adono que tot i agradar-me el terror, sempre el valoro molt per sota d’altres gèneres. I perquè? Quina referència tinc jo al cap per considerar que no hi ha ni una sola pel·lícula de terror que mereixi un 10 o un 9…?

Els gèneres de terror i comèdia absurda són generalment infravalorats respecte els altres gèneres.

I és que tinc amb molt més estima les pel·lícules d’intriga i suspens [The Game (1997), Stoker (2013), Buried (2010)] que les de terror. Llavors segurament el que busco en una de terror és que suggereixi més i ensenyi menys. Que espanti, si, però que no caigui en el sense sentit [Scream (1996), Sé lo que hicisteis el último verano (1997), El proyecto de la bruja de Blair (1999)], en l’argument repetitiu [sèries de Destino final (2000), 28 días después (2002), Hostel (2005) Paranormal Activity (2007)] o en el “gore” [Carrie (1976), Cube (1997), Battle Royale (2000), Saw (2004)].

paranormal-activity

No em deixa de ser curiós que algunes de les pel·lícules més famoses i emblemàtiques del gènere de terror [El Exorcista (1973), Tiburón (1975), Alien (1979), El resplendor (1980), Pesadilla en Elm Street (1984) o El cabo del miedo (1991)] que són part de la meva infantesa, no les consideri dignes de notable i sí tingui en molta consideració pel·lícules clàssiques de Hitchcock com ara Psicosis (1960), Los pájaros (1963) i Frenesí (1972). Potser és un estil de cinema “diferent”.

La memòria és molt curiosa, les pel·lícules de terror vistes durant la infantesa no solen tenir una bona consideració.

També, potser, és que trio molt bé el que em poso a veure… Un clar exemple és el cinema espanyol, que habitualment és de nivell molt baix però que en terror té grans pel·lícules [Los otros (2001), Los cronocrímenes, El orfanato i REC (2007)] amb bones idees i ben executades.

El cinema de terror espanyol, degut a la seva comercialització, el de més popularitat.

Sempre em quedaran els assassins en sèrie per “alegrar-me la vista” [El silencio de los corderos (1991), Seven (1995), Frequency (2000)] encara que no sigui purament terror, o el cinema estranger [The Ring (Japó 1998) i Déjame entrar (Suècia 2008)].

el-sexto-sentido

Us preguntareu, i perquè li ha donat per parlar del cinema de terror a aquest? Doncs res, que fa unes setmanes vaig veure Expediente Warren: El caso Enfield i, tot i ser una segona part, crec que millora la primera, que aporta nous elements fantàstics com el hombre retorcido, sorprèn amb la narrativa i que, sobretot, a dia d’avui encara penso amb la monja del quadre…

Repassant més pel que recordo que per la puntuació, diria que, per mi, les 3 millors pel·lícules de terror en aquest moment són (sense comptar Hitchcock):

  1. El sexto sentido (1999)
  2. American Psycho (2000)
  3. Expediente Warren: El caso Enfield (2016)
Publicat dins de Pel·lícules | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,