Dies incerts

Va haver tal dia, el qual tranquil i serè, en el que no vaig fer res més que mirar el cel, ple de núvols, mentre contava segons i escoltava la remor del vent passar entre una verda vegetació. Llavors, el silenci, sense ser-ho, envaïa el temps i tots els meus sentits. Deixava la meva ment tintada de blanc i les hores passaven per damunt el meu cap. Només alguna formigueta inquietava el meu repòs i de tant en tant alguna imatge d’algun record.
Ja fa temps d’això, d’aquesta sensació. Ara el rellotge és més capritxos i no deixa el meu cos viure dels segons. És, una de les revelacions que m’ha sobresaltat aquesta setmana, curta, però potser, més personal.
 
La Setmana Santa. Per la majoria de joves consisteix en una mitja part d’un gran partit. Un temps mort per carregar piles i afrontar el final de curs, l’últim alè. Deu dies per descansar, per trobar-se amb un mateix i posar totes les cartes sobre la taula. Recordar qui s’és i què es vol aconseguir abans d’acabar la temporada. Segur, que per una minoria, aquesta setmana és com moltes altres (constància de la gent que no té o no fa, a voluntat, vacances).
 
Personalment, el temps em crema. Em segueix i cada nit em repeteix que no deixarà d’avançar per molt que jo li demani. Els minuts passen i no es dignen ni a dir adéu. Certament, és un desconsol. Uns dies ràpids que s’escapen entre els dits, moments que ja no tornaran. Reflexionant me’n adono que en aquest món hi viuré dos dies mal contats i que, potser, no és més important el temps que hi hagi passat que el que bonament hagi aprofitat.
 
Tal com deia el meu benvolgut avi, que en pau descansi: “Tu cada dia ets un dia més vell i jo cada dia sóc un dia més jove perquè menys dies em queden a mi per viure que tu viscuts.”
 
P.D.: Al final, en el triangular de parròquies: Màxim golejador del campionat amb 3 gols i unes santes “agulletes”.
 

Quant a bumoda

Free, Happy and Optimistic
Aquesta entrada ha esta publicada en En el tren. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.