Allà on vaig no pots tu venir

Desapareix-ho. Em transformo en una versió inflexible de mi mateix. Immobilitzat i emmordassat. Com si fos un objecte inert, inanimat. Ho veig tot negre i no sento res. Em desfaig de tot allò al que estava lligat. Ja no importa. No penso ni tinc consciència. No tinc ni necessito res. M’enlairo. Segueixo enlairant-me i floto en l’espai que em rodeja. No em reconec i ningú em reconeix. Estic sol per sempre més. Buidor dins meu, buidor al meu davant. Perdo els records i les il•lusions. Tot s’esfuma. Veig aquell que deien era jo i se’n va lluny. Sóc al no res i no sóc ni jo mateix. No tinc sentits i no tinc matèria. La foscor m’engoleix i no hi puc fer res. Cada cop més fora de mi. Cada cop més lluny. Tot s’ha acabat, tot allò que no m’espantava. Negre, vine. Aquí em tens. Sóc tot teu. Em despullo al teu davant i m’entrego sense cap rancor. No tinc pressa, no estic lligat al temps. I tu, noia meva, companya dels sentits i de la vida, deixem. No ploris. No em segueixis. Salva’t a tu mateixa. Sempre em tindràs. No intentis entendre-ho ni explicar-t’ho. Fes que el nostre passat visqui en el futur. No vulguis venir. No em segueixis. Allà on vaig no pots tu venir. T’estimo. Adéu.

Quant a bumoda

Free, Happy and Optimistic
Aquesta entrada ha esta publicada en En el tren. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Allà on vaig no pots tu venir

  1. cosmicangel_8 ha dit:

    wenas mako!!! aki tens el meu comentari! poz lo k t deia k ma nkntat l’article, xo si q es 1 mik trist e? xo weno no tot es alegria, xo kuan et sentis identificat am el text avisam i llavors et recordare 1000 motius x quals no o as  d fe ok? no t konec massa xo 2 dies d maxembrat unexen mes k una semana sencera i ma vas kaure mol b david-dofi ;) i les minixerrada k tneim x msn no tan mal n? (es k mai duren massa) weno pos eso k aviam si l’atzar trna kreua els nostres camins o sino els encaminem nosatres i aviam si un dia ens trnem a trba xq tpok se si nire a la junesco i tal weno mols petons!!!!!!! kuidat escriptor!

  2. katanha ha dit:

    ke profun :P jejeje de vegades vaix entrant al teu espace… es kuasi lunika forma ke tink de saber de tu o de veuret… tio… a veure si baixes mes sovint… ke ens tens oblidats :P
     
    kuidata molt sisplau!! i no se si em deus una birra… pero em podries konvidar iwalment :P per aixo dels interesos jejeje
     
    ADEW!!

  3. Sara ha dit:

    Feia dies, bé un mes llarg que vaig llegir aquesta entrada. Em va encantar, i ho continua fent. Cada vegada que la llegeixo em captiva. Les coses clares i directes. M’encanta aquesta manera de descriure: present, frases simples i curtes.
    M’imagino el moment de marxar d’aquesta vida… seria agradable viure-ho (té gràcia, viure la teva mort….) com ho descrius. Tot s’esfuma lentament, de manera q te n’adones de tot el que et pssa i pots reflexionar-hi. Aish… és trist, però molt maco. M’agrada la frase: "No tinc ni necessito res", et sents tan buit que no saps on ets, que tens ni el que podràs necessitar…
     
    PD: M’ha costat, però per fi, aquí el tens… Un petó

Els comentaris estan tancats.