El Código Da Vinci

Superproducció americana de la mà de Ron Howard i amb l’actuació del oscaritzat actor Tom Hanks (Forest Gump, Philadelphia) i la encantadora Audrey Tautou (Amélie). Una pel•lícula que ha costat més de 125 milions de dòlars, ha acaparat tota mena d’expectació i al final tot i obtenir un nou rècord en recaptació la crítica l’ha destrossat.
 
El catedràtic i afamat simbologiste Robert Langdon es veu obligat a acudir una nit al Museu del Louvre, quan l’assassinat d’un conservador deixa darrera seu un misteriós rastre de símbols i pistes. Ajudat d’una criptòloga de la policia, Sophie Neveu, descobreix una sèrie d’increïbles secrets amagats en la obra de Leonardo Da Vinci, secrets que apunten a una societat secreta encarregada de custodiar un antic secret que ha permès amagat durant dos mil anys.
 
No he llegit el llibre, només he vist la pel•lícula. Potser enganxi més la lectura al ser un mateix el que es posa en situació i tensió. La pel•lícula, que feia mig any volia veure, m’ha deixat molt decepcionat. Molt lenta, molt anar i venir, moltes pistes rebuscades i molta persecució. Recordo títols que han tingut menys expectació i que passa quasi el mateix que en aquesta. “La Búsqueda”, “El Cuerpo” o “Tomb Raider” són algunes en les que el protagonista es passa hores i hores corrent de país en país buscant pistes que el porten a altres pistes i tot per acabar en un no res molt interessant. Potser la única diferència és la temàtica de cada una.
 
Els entramats són massa rebuscats, tan que un acaba per avorrir-los. Els personatges, quasi no decideixen res, són plans i no tenen cap evolució. La història a la que fan referència és massa rebuscada i es perd molt de temps en explicacions. En cap moment em vaig sentir dins la pel•lícula i no em va transmetre res que pogués analitzar.
 
En aquest punt, jo em preguntava: Per què l’església s’ha rebotat tan amb això? I reflexionant vaig arribar a la conclusió que tot era una estratègia per donar-se publicitat. Perquè mal no li feia pas. No oblidem que ve d’una novel•la de ficció i no d’història. A més, m’agradaria entrar al film i preguntar-li a algun dels personatges en que canviaria la nostra vida si fos veritat el que s’hi explica. Jo no trobo que fos un secret tan increïble. Diria que “vale” i seguiria tot igual. És curiós veure com la mateixa editorial que ha llençat el llibre de “El Código Da Vinci” ara llença un altre del fundador del Opus. Serà que molt enfadats no estan.
 
Així que en conclusió, no pensava que Tom Hanks podia fer una pel•lícula tant “comercial” com aquesta. Però bé, suposo que aquest cop buscava trencar la taquilla i no un Oscar. Se li pot permetre després de tot el que ens ha fet veure.
 
P.D.: La història no s’aguanta per enlloc. Ni del revés! És una paranoia.
 

Quant a bumoda

Free, Happy and Optimistic
Aquesta entrada ha esta publicada en Pel·lícules. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El Código Da Vinci

  1. Sara ha dit:

    Bones! a veure a veure, no he vist la pel·lícula i només he llegit poc més del prinicpi del llibre, però he llegit Àngels i Dimonis, la "primera part" del Codigo Da Vinci  i he de dir que si que són històries ficticies, però moltes de les dades, la base que s’utilitza és real. Suposu que per això l’esglèsia s’ha mosquejat tant… perquè moltes coses que s’expliquen, encara que siguin "mentida" desmenteixen fets i/o idees religioses.
    Potser la pel·lícula no val res, és una pel·lícula d’acció/intriga més, però t’aconsello que llegeixis els llibres, tant un com l’altre (un acabat i rematat i l’altre en els seus inicis). Als llibres ets tu qui et montes la teva pròpia història, seguint com a pauta, això sempre, els detalls que l’autor, Dan Brown, et descriu. No sé potser sóc jo que sóc molt d’allò amb els llibres, però t’enganxa de tal manera que no pots esperar, recordo quan m’estava llegint el llibre d’Àngels i Dimonis, podia anar a dormir a les 12h però fins les tantes de la matinada em quedava desperta llegint, començava un capítol i em deia: "aquest l’últim Sara, que és molt tard". Llegia i llegia i pum! el capítol ja s’havia acabat… i que feia… anar a dormir? noo! en començava un altre. Era un no parar! jeje Em va encantar el llibre de debò. S’ha de llegit més David! Veure pelis està molt i molt bé, però la cultura tmb es llegeix!
    Bé, després d’aquesta parrafada… Un petó! Bona Nit

  2. Núria ha dit:

    olaaa: bé per fi em deixa mirar el teu space. La veritat és que m’ha agradat molt la parrafada que has fet sobre la pel.lícula. I crec que la sara té raó que el llibre t’enganxa, jo m’els he llegit tots dos i estan molt bé. A mi la peli si que m’ha agradat però si que és veritat que han fet molta retallada com en totes les pelis que treuen de llibres. A mi sempre m’ha agradat més llegir els llibres perquè et montes tu els teus personatges i la teva història, t’ho imagines tot d’una manera i en canvi quan ho veus a la peli canvia tot i moltes vegades pert la màgia. A la peli de seguida se sap tot no té masses moments d’intriga i de no saber que passa, trobo que està massa mastegat tot, no ser.
     
    Bé que espero que segueixis així fent cròniques tant interesants com aquestes per poder posar la nostra opinio. Apali cuidet.

Els comentaris estan tancats.