Cremat

A vegades el temps passa ràpid i mentre això succeeix, vas vivint tranquil•lament. Penses que mai res canviarà quan les coses et van bé i hi estàs acostumat. Passen els dies volant i no te’n adones però els anys se’t van sonant. Un bon dia et despertes i fas memòria i es en aquell moment que veus que t’has fet gran.
 
Recordo com si fos ahir el primer cop que vaig explicar una activitat de tarda als infants de Mollet. Tot nerviós i ple de neguit. Casi no podia ni parlar i em feia el gran perquè els nanos de només 6 anys em feien molta por. Tenia 17 anys i ja tocava agafar alguna responsabilitat. Era el meu primer dia de monitor.
 
Ara ja han passat 6 anys d’això. Queda molt lluny aquell noi totalment inexpert i perdut amb una gran il•lusió i unes ganes enormes per preparar i fer activitats. Després de tants tallers, jocs, gimcanes, excursions, trobades, cursets, monogràfics, sortides, casals, colònies i acampades sembla que ha arriba el final. Mai hagués pensat que aquest moment arribaria. El temps se’m va aturar aquella tarda on els nens em miraven tant atents. I ara, molt tristament, estic cremat.
 
Amb això no vull que us feu una idea errònia. No estic cremat ni pels monitors ni pels nens ni per les obligacions i responsabilitats que l’esplai m’ha imposat. Molt diferent a aquest tema és el fet de que m’he fet gran. He entrat en una etapa en la meva vida que tinc més ganes de descobrir noves que no de seguir en el mateix. I suposo que per això estic tant trist. Trist perquè m’estimo molt l’esplai com el que és, els nens i tota la gent que en forma part. Trist perquè ho he viscut durant molt de temps i és una part important en la meva vida. Però sobretot estic trist perquè en el fons sé que em perdré moltes coses i això em fa certa ràbia.
 
Ara fa ja un temps que vaig prendre la decisió. Quan vaig començar de monitor em vaig fer una promesa a mi mateix. Una promesa que em toca complir. “Només seré monitor mentre pugui i vulgui ser-ho plenament. Implicant-me en tot i fent-ho amb ganes i il•lusió. I si en algun moment les meves preferències canvien, llavors, per honestedat i coherència, deixaré el meu treball. Sense oblidar mai que ser monitor és ser educador, una de les feines més importants de cara al nostre futur.”
 
Tinc aquella sensació estranya de pensar “ja s’acaba? tant ràpid?”. Suposo que els avis també ho deuen pensar quan mitifiquen la frase: “Quan jo tenia la teva edat…”.
 
I un altre cop em perdré i una altra vegada hauré de començar de nou allà on em portin les meves inquietuds.

Quant a bumoda

Free, Happy and Optimistic
Aquesta entrada ha esta publicada en En el tren. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cremat

  1. Sara ha dit:

    Em vaig quedar de pedra quan enmig d’una reunió vas deixar anar la teva desició… no m’ho creia o no m’ho volia creure. Fa ja temps que estàs amb nosaltres, a l’esplai de Llerona. No haviem tractat gaire (per no dir gens) fins just al començament d’aquest curs. Però totes les converses que hem anat mantenint pel msn i durant les sortides, ens han fet agafar més confiança i si et dic la veritat, sembla que ens coneixem, és a dir, que parlem i això, molt més temps que 9 "tristos" mesos… M’has ajudat molt i ho saps. Gràcies per tot.
    M’alegra saber que tens les coses clares i que t’has decidit ha deixar una etapa de la teva vida quan la dones per finalitzada. Ets molt valent. T’enyorarem moltsissim a l’esplai, no tan sols per la guitarra que és el que més es notarà (jeje), sinó per tu com a monitor i a persona. Les teves reflexions sobtades al bell mig de les reunions quan a tots ens sembla que t’has a la lluna, els teus comentaris sobre futbol sobretot, les teves bromes, el teu cotxe (jeje)… Aish…
    T’has fixat? Just ahir et vaig dedicar una entrada i la següent que llegeixo de tu és un comiat… Mentre llegia l’acomiadament he anat recordant tot el que hem passat junts, juntament amb els altres monitors… quants records inolvidables!
     

    Aprofita i viu al màxim les últimes colònies com a monitor de l’Esplai de LLerona.
     Et desitjo molta sort en aquest nou projecte que tens pensat! Espero però, que això no t’impedeixi seguir connectat per quan m’avorreixi… jeje Vine’ns a veure sovint!! Una abraçada ben forta
     
    Sara
     
    PD: Sé que ens aquests moment t’has "fotut", amb febre, mal de cap, mal de panxa… (deu haver-hi una passa…), si per fi avui GOSSOS canten el Res és per sempre tampoc hi seràs… aish… Millora’t!! Un petó
     

  2. David ha dit:

    Avui per fi m’he decidit a mirar internet… Porto 2 dies entre 38 i 39 de febre… Suposo que ara tots estareu dormint allà dalt. Quina llàstima que m’ho hagi perdut. En fi, és el que hi ha.
    Gràcies a tu per tot el que em dius. Per ser com ets i per compartir tants moments a l’esplai, a internet i a les grans sortides amb els monitors. Espero que siguem sent tant amics com fins ara, que duri molts anys i així tenir molts records junts.
     
    Una abradaçada.

Els comentaris estan tancats.