Pagès

Lax’n’busto – Pagès
 
En Joan era un pobre pagès,
ell sempre humil, ell sempre honest.
Vivia amb l’hermosa Maria
i ho feia tot perquè sempre mangés.
 
En canvi en Lluís era molt ric
a ell mai no li va faltar de res
com si tot el que ell volguès
en dir-ho als peus ho tinguès.
 
I és que uns tant
i altres tant poc
però tots feliços
tal com són.
 
Un dia en Lluís es va creuar
amb la Maria passejant
i enamorat es va jurar
pagar per ella el preu més alt.
 
I en aquells moments va haver una guerra.
En Joan jove i fort per força va marxar,
en Lluís no era apte per morir.
Això és una merda, "tio" has d’aguantar.
 
Tot era estrany,
en els seus ulls
la por, l’odi,
la tristor.
 
I la Maria se’l va mirar
com si ja no poguès veure’l mai més,
llavors en Lluís va aprofitar
i la Maria el va comprar,
 
i li va dir:
Sé que m’estaves esperant,
jo no t’havia oblidat.
Jo et puc donar tot el que vols
i tot el que puguis desitjar.
 
Agafa’m de la mà, corre i no t’ho pensis massa
que et donaré el què vols, si no ho tens en aquesta casa.
Jo sé el que tu vols i tu fa temps que ho desitjaves,
pensa el que faras i com viuras a partir d’ara.
 
En Joan no tornarà, el seu fi jo ja ho savia
si fos tu sí diria i no m’ho pensaria més.
Jo et dono flors i joies, festes, criats i vestits.
Jo et cobriré d’or, plata, bons perfums i weiss du frings.
 
I la Maria
se’l va mirar
i de la mà
el va agafar.
 
Anava tot sega
amb tants regals
que sense pensar-s’ho
d’en Joan va passar.
 
I li va dir:
Jo a tu ja no et puc esperar,
tu em fas patir i treballar.
Ell tot el dia juga amb mi,
bona sort que l’hagi trobat.
 
Aquell pobre pagès savia que anava a morir,
llavors va dir si em moro, tu també et mores amb mi.
La va esperar a les fosques al carrer tota la nit,
quan ella va sortir la va matar sense patir.
 
Amb la mateixa arma es va fer ell un tret al cap.
Va caure estès a terra amb la Maria al seu costat.
La conya de la història, amics meus reflexioneu,
no és la que en Joan moris sinó que en Lluís està de peu.
 
I en Lluís
sel’s va mirar,
va ser d’aquells dies
que més va plorar.
 
Sol es trobava
amb els seus calers
per molts que en tingués
massa car per ell.
 
I es va dir:
Segur que algú m’està esperant
això ho oblido jo demà.
A moltes noies puc comprar
no importa el que hagi de trepitjar.

Quant a bumoda

Free, Happy and Optimistic
Aquesta entrada ha esta publicada en Lletres de Cançons. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.