Pel·lícules de terror

expediente-warren-monja

El gènere de terror m’agrada però és moltes vegades bastant estúpid. Sempre que vaig al cinema a veure una pel·lícula purament de terror m’espero, evidentment rebre ensurts, o sigui, que em facin saltar de la cadira, però inconscientment tinc l’esperança que aquests no siguin els típics tòpics del gènere i que la sorpresa m’esperi en cada escena. I la veritat, en un gènere tant tancat com aquest, és difícil que algú reinventi la roda i filmi quelcom enginyós i nou.

El gènere de terror és sovint bastant estúpid.

Tant és així que fent una ullada ràpida a Filmaffinity, on tinc guardades les votacions que faig de cada pel·lícula que veig, me’n adono que tot i agradar-me el terror, sempre el valoro molt per sota d’altres gèneres. I perquè? Quina referència tinc jo al cap per considerar que no hi ha ni una sola pel·lícula de terror que mereixi un 10 o un 9…?

Els gèneres de terror i comèdia absurda són generalment infravalorats respecte els altres gèneres.

I és que tinc amb molt més estima les pel·lícules d’intriga i suspens [The Game (1997), Stoker (2013), Buried (2010)] que les de terror. Llavors segurament el que busco en una de terror és que suggereixi més i ensenyi menys. Que espanti, si, però que no caigui en el sense sentit [Scream (1996), Sé lo que hicisteis el último verano (1997), El proyecto de la bruja de Blair (1999)], en l’argument repetitiu [sèries de Destino final (2000), 28 días después (2002), Hostel (2005) Paranormal Activity (2007)] o en el “gore” [Carrie (1976), Cube (1997), Battle Royale (2000), Saw (2004)].

paranormal-activity

No em deixa de ser curiós que algunes de les pel·lícules més famoses i emblemàtiques del gènere de terror [El Exorcista (1973), Tiburón (1975), Alien (1979), El resplendor (1980), Pesadilla en Elm Street (1984) o El cabo del miedo (1991)] que són part de la meva infantesa, no les consideri dignes de notable i sí tingui en molta consideració pel·lícules clàssiques de Hitchcock com ara Psicosis (1960), Los pájaros (1963) i Frenesí (1972). Potser és un estil de cinema “diferent”.

La memòria és molt curiosa, les pel·lícules de terror vistes durant la infantesa no solen tenir una bona consideració.

També, potser, és que trio molt bé el que em poso a veure… Un clar exemple és el cinema espanyol, que habitualment és de nivell molt baix però que en terror té grans pel·lícules [Los otros (2001), Los cronocrímenes, El orfanato i REC (2007)] amb bones idees i ben executades.

El cinema de terror espanyol, degut a la seva comercialització, el de més popularitat.

Sempre em quedaran els assassins en sèrie per “alegrar-me la vista” [El silencio de los corderos (1991), Seven (1995), Frequency (2000)] encara que no sigui purament terror, o el cinema estranger [The Ring (Japó 1998) i Déjame entrar (Suècia 2008)].

el-sexto-sentido

Us preguntareu, i perquè li ha donat per parlar del cinema de terror a aquest? Doncs res, que fa unes setmanes vaig veure Expediente Warren: El caso Enfield i, tot i ser una segona part, crec que millora la primera, que aporta nous elements fantàstics com el hombre retorcido, sorprèn amb la narrativa i que, sobretot, a dia d’avui encara penso amb la monja del quadre…

Repassant més pel que recordo que per la puntuació, diria que, per mi, les 3 millors pel·lícules de terror en aquest moment són (sense comptar Hitchcock):

  1. El sexto sentido (1999)
  2. American Psycho (2000)
  3. Expediente Warren: El caso Enfield (2016)
Anuncis

Quant a bumoda

Free, Happy and Optimistic
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.