Síndrome del Taxista

Avui volia parlar-vos sobre el que jo he anomenat el síndrome del Taxista. Abans de continuar vull aclarir que no tinc cap mena de problema amb aquest col·lectiu, només utilitzo el seu nom com a exponent públic que habitualment és notícia per les seves reivindicacions en els mitjans de comunicació.

Tal com podem llegir en la definició de síndrome, aquest agrupa diversos símptomes que caracteritzen o descriuen un grup de fenòmens propis d’una situació específica. En aquest cas estem parlant de incontinència verbal, promiscuïtat en la queixa constant i un alt grau de supèrbia i orgull. Evidentment al generalitzar és segur que no tothom dins d’aquest col·lectiu compleix estrictament tots aquests símptomes.

uber

Els individus que pateixen d’aquest síndrome solen tenir una rutina molt marcada, no els agraden els canvis siguin quins siguin. Odien la llibertat de competència en el seu entorn laboral i es creuen els més bons i millors experts en la seva matèria.

L’ésser humà té por per naturalesa.

Aquesta malaltia els provoca defensar-se i no entendre el seu entorn, circumstancia que provoca en ells altres estats com la ira, desesperació, frustració i finalment depressió. Però no vull analitzar la por, que en temes de psicologia no en tinc ni idea.

airbnb

El cas és que cada cop és més habitual que qui té el control d’un negoci, d’un estil de vida, d’una posició determinada en un sector, intenti per tots els mitjans frenar, parar i trepitjar a qui, legítimament, vol compatir-li aquest fet.

Sí, estic parlant de casos tant coneguts com Uber en el sector dels taxis, Airbnb en el sector hoteler o multinacionals en el sector del petit comerç. Qualsevol tipus de negoci no està absent de polèmica entre “els de sempre” i “els nou vinguts”. I al final, ja sigui conseqüència de la globalització, avenç tecnològic o de noves maneres de treball cap negoci és per sempre.

centre-comercial

El mercat ha de potenciar la competència, la preparació i la innovació. És essencial per millorar i poder gaudir d’una vida més plena i satisfactòria. És imprescindible i necessari, tant si fa 50 anys que tens un negoci com si en fa 2, adaptar el teu producte a la demanda.

Adaptar-se o morir, el cicle de la vida.

P.D.: Evidentment, vull deixar clar que estic a favor d’una regulació adaptativa per als nous competidors i que ningú s’aprofiti del sistema per crear competència deslleial.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Síndrome del Taxista

Pel·lícules de terror

expediente-warren-monja

El gènere de terror m’agrada però és moltes vegades bastant estúpid. Sempre que vaig al cinema a veure una pel·lícula purament de terror m’espero, evidentment rebre ensurts, o sigui, que em facin saltar de la cadira, però inconscientment tinc l’esperança que aquests no siguin els típics tòpics del gènere i que la sorpresa m’esperi en cada escena. I la veritat, en un gènere tant tancat com aquest, és difícil que algú reinventi la roda i filmi quelcom enginyós i nou.

El gènere de terror és sovint bastant estúpid.

Tant és així que fent una ullada ràpida a Filmaffinity, on tinc guardades les votacions que faig de cada pel·lícula que veig, me’n adono que tot i agradar-me el terror, sempre el valoro molt per sota d’altres gèneres. I perquè? Quina referència tinc jo al cap per considerar que no hi ha ni una sola pel·lícula de terror que mereixi un 10 o un 9…?

Els gèneres de terror i comèdia absurda són generalment infravalorats respecte els altres gèneres.

I és que tinc amb molt més estima les pel·lícules d’intriga i suspens [The Game (1997), Stoker (2013), Buried (2010)] que les de terror. Llavors segurament el que busco en una de terror és que suggereixi més i ensenyi menys. Que espanti, si, però que no caigui en el sense sentit [Scream (1996), Sé lo que hicisteis el último verano (1997), El proyecto de la bruja de Blair (1999)], en l’argument repetitiu [sèries de Destino final (2000), 28 días después (2002), Hostel (2005) Paranormal Activity (2007)] o en el “gore” [Carrie (1976), Cube (1997), Battle Royale (2000), Saw (2004)].

paranormal-activity

No em deixa de ser curiós que algunes de les pel·lícules més famoses i emblemàtiques del gènere de terror [El Exorcista (1973), Tiburón (1975), Alien (1979), El resplendor (1980), Pesadilla en Elm Street (1984) o El cabo del miedo (1991)] que són part de la meva infantesa, no les consideri dignes de notable i sí tingui en molta consideració pel·lícules clàssiques de Hitchcock com ara Psicosis (1960), Los pájaros (1963) i Frenesí (1972). Potser és un estil de cinema “diferent”.

La memòria és molt curiosa, les pel·lícules de terror vistes durant la infantesa no solen tenir una bona consideració.

També, potser, és que trio molt bé el que em poso a veure… Un clar exemple és el cinema espanyol, que habitualment és de nivell molt baix però que en terror té grans pel·lícules [Los otros (2001), Los cronocrímenes, El orfanato i REC (2007)] amb bones idees i ben executades.

El cinema de terror espanyol, degut a la seva comercialització, el de més popularitat.

Sempre em quedaran els assassins en sèrie per “alegrar-me la vista” [El silencio de los corderos (1991), Seven (1995), Frequency (2000)] encara que no sigui purament terror, o el cinema estranger [The Ring (Japó 1998) i Déjame entrar (Suècia 2008)].

el-sexto-sentido

Us preguntareu, i perquè li ha donat per parlar del cinema de terror a aquest? Doncs res, que fa unes setmanes vaig veure Expediente Warren: El caso Enfield i, tot i ser una segona part, crec que millora la primera, que aporta nous elements fantàstics com el hombre retorcido, sorprèn amb la narrativa i que, sobretot, a dia d’avui encara penso amb la monja del quadre…

Repassant més pel que recordo que per la puntuació, diria que, per mi, les 3 millors pel·lícules de terror en aquest moment són (sense comptar Hitchcock):

  1. El sexto sentido (1999)
  2. American Psycho (2000)
  3. Expediente Warren: El caso Enfield (2016)
Publicat dins de Pel·lícules | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Pel·lícules de terror

Oques Grasses

13062980_1114674935251351_9083377412746379801_o

Poc he trobat últimament que m’assalti i em sorprengui. En música hi ha molta deixalla i poca joia. I si tens fortuna i et topes, ja sigui buscant o per casualitat, amb una bona cançó, val la pena explicar-ho i cridar ben alt.

Aquest mes farà 2 estius que estava jo recopilant música per portar a les colònies del “Xivarri”. Buscava nous grups i autors per així tenir cançons més actuals que el típic ja consolidat que tothom escolta al seu telèfon mòbil. Volia “veure” si hi havia “temes” frescos.

Gràcies a Internet, l’eina més ràpida i actual de cerca, vaig saber trobar bastants artistes emergents i desconeguts entre els que, Oques Grasses, van destacar de forma totalment aleatòria. Si, és així, ja que els seus temes van sonar al igual que molts altres mentre els nens netejaven els plats a la cuina o passaven l’escombra a l’hora “dels serveis”.

“Cul” es va tornar un himne pels que fèiem de cuiners i la vàrem estar rallant fins l’últim dia. Passat la convivència vaig investigar més i resultà que els artistes just havien tret un segon disc. D’aquest m’hi vaig fer fan des de la primera nota amb cançons com “Coet” o”Sexy”.

Des de llavors he assistit a uns quants concerts que, per sort, m’han confirmat el bon fer d’aquest “nou” conjunt català. I ara que tenim l’estiu a tocar els tornem a tenir amb el tercer i més complet dels seus treballs. Si us pica la curiositat, en aquest vídeo els podeu escoltar en disc editat i en directe:

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Oques Grasses

Realitat virtual

Screenshot_4

En el futur imminent sembla que la realitat virtual jugarà un paper central. Les grans multinacionals hi estan invertint molts diners i ja han començat a promocionar varies aplicacions d’aquesta ‘nova’ tecnologia.

Si analitzem els moviments que s’estan produint podrem entendre un poc més la societat en la que vivim. Unes adultes generacions preocupades pel ‘tenir’ donen pas a unes noves joves interessades en el ‘sentir’.

Aquest canvi de mentalitat suposa també un canvi de valors e interessos. Els joves els preocupa perdre’s vivències, moments i experiències. No volen comprar una casa o un cotxe pel simple fet de tenir patrimoni si, de la mateixa manera, es pot llogar i obtenir d’ells el servei que n’esperen.

Les companyies amb talent jove estan al servei d’ells mateixos. Construeixen i inventen pensant en uns clients que tenen les seves mateixes inquietuds i que generalment desitgen el mateix que ells. Els poden entendre més fàcilment perquè no els és tant difícil posar-se a la seva pell.

Screenshot_5

La realitat virtual arriba en un moment on la societat és capaç d’entendre-la, acceptar-la i donar-li us. Una tecnologia molt coneguda i que comença a ser accessible per la gran majoria de gent, no com fa 10 o 20 anys.

Són tants els camps que engloba la RV que ja ningú pot ignorar-la. Viure experiències i situacions inimaginables, millora de comunicacions i relacions humanes, precisar informació visual i facilitar processos en l’àmbit laboral. Les possibilitats són moltes i estan a l’abast de tothom.

Potser d’aquí uns centenars d’anys es recordarà aquest moment com l’inici d’una nova etapa en la història de la humanitat. Jo seguiré les novetats sobre el futur de la RV molt atentament.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Realitat virtual

El problema de les ulleres

ulleres

Necessito portar ulleres graduades des dels 16 anys, és el que em diu l’oculista des de que em va fer les proves de visió. Altres vegades, de més nen, me’n havien fet, però mai van trobar-hi ni ells ni jo res d’estrany. Molt curiós tot plegat, mai hagués pensat que hi estava veient borrós.

Per sort, o almenys així ho considero jo, només necessito ulleres per veure-hi bé de lluny. Potser per això, com que sóc poc de fixar-me en detalls, pensava que el món era així una mica ‘incert’ vist en perspectiva.

No m’agraden les ulleres, ho he de reconèixer, ni per mi ni pels altres. Les ulleres canvien totalment la fisonomia de la cara i, per ser honests, són un autèntic destorb. A veure, si les has de portar sempre suposo que t’hi acabes acostumant, com a tot. Ah, que no ho he dit, és que jo no les porto sempre les ulleres. Sé que hi veig malament però tinc molt poques diòptries i puc ‘passejar’ sense obligatòria necessitat.

A més, m’han dit repetides vegades que els ulls s’acostumen i llavors t’augmenta la graduació. Però aquest no és el motiu principal pel que no vull portar ulleres, és sobretot per un tema estètic (i això que m’ajudarien a dissimular el meu enorme nas…).

A tot això ara tinc un dilema, el típic suposo: Operar-me Vs No operar-me la vista. I és que quan tens 20 et diuen que fins els 30 pot augmentar-te la graduació i quan en tens 30 et diuen que a la llarga tothom acaba portant-ne encara que sigui per vista cansada. Vaja, que no t’animen molt a fer-ho.

Llavors, en cas de treure’m miopia potser en menys de 20 anys n’he de dur de nou, i potser inclús és pitjor… a part que, com a tota intervenció, existeix un mínim de risc a valorar. M’he de conformar? O he de vèncer la por a quedar-me a les fosques?

Si voles massa a prop del sol és més probable que t’acabis cremant.

Publicat dins de En el tren | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a El problema de les ulleres